Avui he llegit al diari un paràgraf que m'ha fet bellugar la neurona. La frase que m'ha intrigat és la següent, "La majoria de les persones són bones, encara que de vegades s'equivoquin fent el que creuen millor.", és un tema del qual algunes vegades he rumiat i conversat. Una variant és, "És l'home bo per naturalesa?"
Crec que la majoria de la gent actua de bona fe perquè no deixem de ser animals socials i necessitem als altres com l'aire que respirem. Està comprovat que les persones que socialitzen més, viuen més anys amb una millor qualitat de vida. Però és complicat donar una opinió, perquè hi ha un munt d'arguments a favor i en contra. En el fons, jo crec que sí. És l'única manera d'explicar per què no ens hem extingit encara. Inclús es podria dir que dintre de la maldat pot haver-hi petits clars de bondat i a l'inrevés. D'alguna manera no hi ha clars o foscos sencers i tots tenim alguna tonalitat de grisos. Així mateix, també penso que cada persona és un món i les seves circumstàncies.
A la frase en qüestió hi ha un parell de paràmetres que poden ser prou subjectius. Primer, la consideració de "persones bones" pot canviar d'una persona a un altre. I segon, el que per uns pot ser una equivocació, per uns altres pot ser tot un encert.