L'ésser humà pot ser egoista, cruel i irracional.
La guerra és infame, bruta i
immoral i la pau, fràgil i menysvalorada. Si no
canviem el xip, el recorregut de la humanitat serà curt.
Antigament, el
rei de torn liderava el seu exèrcit anant al capdavant, però això era perillós. No van
trigar gaire a adonar-se que endarrerint la seva posició a rereguarda, les
possibilitats de sobreviure augmentaven moltíssim.
Podríem pensar
que si els que declaressin les guerres fossin els primers a caure en
elles, hi hauria menys conflictes armats al món. Però sempre hi haurà
bojos que moririen per tal de causar un mínim dany al suposat enemic.
Malauradament, anem sobrats d'aquests il·luminats al món.
Mentre uns guanyin poder, estatus o simplement calés i altres ho perdin tot, fins i tot la vida; mentre uns treguin profit d'alguna forma i els que perdin siguin altres o els fills
dels altres, això no canviarà gaire i continuarem com fins ara. Perquè al final els que sobreviuran seran sempre els mateixos, els amos del món, els paràsits socials, l'elit que mai no arrisca res però que sempre guanya.
Si
parlem de masses, la cosa encara empitjora més. Doris Lessing, en el
seu assaig "Les presons on triem viure" parla de l'estrany atractiu que
la guerra causa en els homes. És una atracció totalment irracional i
sense sentit que es veu ben reflectit a la pel·lícula "Sense novetats al front" de Edward Berger, on l'individu es deixa arrossegar pel pensament col·lectiu. Evidentment, hi ha una majoria que anirà coercitivament. Són els que no guanyaran res i només podran triar entre guerra o mort.
Amb
l'entrada del nou mil·lenni, el panorama no ha millorat gens, tot el
contrari, com a individus i com humanitat, encara ens queda molt marge
per millorar. Pot ser, el que ens faltarà serà temps, i abans acabarem
aniquilant-nos nosaltres mateixos.
